Excursió primaveral!!

Aquest darrer dissabte la Sílvia (la meva parella, i que avui fa anys!!) i jo ens vàrem regalar amb una excursió primaveral al bell mig de la Vall de la Selva Rodona (a la dreta de Molinàs arribant-hi per l'est).

En el mapa que es troba aquí hi ha una descripció de la zona.

El nostre objectiu era arribar al Mas Tarragona, situat en un enclavament estratègic per el pas fronterer. M'he permés extreure uns pàrrafs d'aquest post en el que es cita el Mas Tarragona com a pas clandestí de personatges de la nostra història:

"Seria també Sastre qui el juliol de 1921 des del mas Tarragona, a la zona muntanyenca de Còlera-Portbou, s’ocuparia de facilitar el pas fronterer clandestí a Andreu Nin, secretari general de la CNT, sospitós de tenir alguna relació amb l’atemptat contra Dato, que aprofità de viatjar clandestinament a Moscou on romandria nou anys (...). Nin, en saber-se perseguit, havia contactat amb Tonet Puig, líder carismàtic del col.lectiu àcrata escalenc i figura clau en aquells menesters. Sastre, quan l’ocasió ho requeria, feia de passador en aquella contrada.

El mas Tarragona, tan proper a la ratlla divisòria i no massa lluny de Molinàs, era un punt de contraban i pas clandestí de persones. Bastit al segle XVII, és situat a quatre-cents metres d’alçada i a tocar el coll dels Empedrats. Els anarquistes i comunistes escalencs es valien de la presència a Molinàs de la família de l’escalenc Josep Riera Pagès (1854-1914) per accedir al mas Tarragona. Molinàs, deshabitat des de 1956, tenia a l’inici de segle vint-i-vuit edificis i un centenar d’habitants. Josep Riera, arribat el 1874 per treballar a la companyia ferroviària, s’havia casat amb Àngela Brugat de Molinars i vivien a Colera."

Una vegada arribats a Molinàs, petit llogaret en el que queden encara antigues construccions, vàrem seguir a la dreta (nord) fins arribar al Mas d'en Pallic, a ón deixàrem el tot terreny, enfilant el camí que ens porta al Mas Tarragona (a 400 metres per sobre del nivell del mar). Des del planer, el Mas Tarragona es véu imponent!, situat en un enclavament precís i de difícil accés, vorejat de torrents i a peu de les Barbes de Boc (quasi 700 metres d'alçada).

Just al baixar de Molinàs - i abans del Mas d'en Pallic - ens trobem amb bucs d'abelles al costat dret, a l'altre costat de la riera. Colera és coneguda per la seva excel.lent mel, i que encara extreu de forma totalment artesanal l'apicultor Francesc Montenegro.

Molinàs ara és un petit conjunt de construccions malmeses per el pas del temps. Té l'aparença d'un poble fantasmagòric. Una forta riuada a principis del segle XX s'endugué les cases més properes de la llera de la riera, i va fer desparèixer part de la seva població. Va resultar aquélla una época molt difícil, en la que es va juntar la plaga de la filoxera, i més tard el període de la guerra civil que tan patiment va suposar per aquesta zona fronterera.

Els habitants de Molinàs no disposàven d'escola, i els seus infants tenien que anar a Colera a escola (a 1 hora a peu de distància). La població va anar minvant fins quasi desapèixer després de que la fortíssima glaçada de l'any 1956 matés la majoria de les oliveres. Només en "Sant Perot" (com s'anomenava a en Miquel Sala) si va quedar fins l'any 1970. Fins a la seva mort va seguir fent els seus formatges de cabra, i sempre et donava un got de muscatell d'una gran bota que tenia al celler.

Molts records d'infantesa m'invaeixen sempre que pujo a Molinàs (a 5 kilòmetres a l'oest de Colera). Excursions en moto, berenars en bicicleta, apagant focs (desgraciadament és una zona que ha estat molt castigada!..l'estiu i la tramuntana han estat aliats terrorífics en époques recents de sequera), passejades en mig de la natura amb amics, agafant rovellons i pinatells, entrant dins del dòlmens amb els nens, veient pasturar les vaques a l'hivern,..

Vaques al planer del Mas d'en Pallic

Vaques enfilant el camí del Mas Tarragona

Aquesta época de l'any és perfecte per gaudir de la primavera. Les Ginesteres, grandioses mates de Romaní, preciosos poms de Farigola florida... s'encarreguen de vestir i perfumar unes muntanyes solitàries i de gran bellesa. D'aquí poques setmanes el pas es tornarà complicat per el creixement de les branques i els esbarsers que es faràn amos i guardians de la muntanya.

La Sílvia i jo ens anàvem aturant per anar mirant les inacabables terrasses construides amb pedra seca molts anys enrera per poder conrear la pendent. La vista neta i incabable ens permet distingir Sant Pere de Roda a sota del Castell de Sant Salvador.

La darrera part del trajecte esdevé bastant dificultosa. Si bé el camí està lleugerament marcat amb ratlles taronjes de tant en tant per tal de no perdre'ns, i les vaques s'han encarregat de netejar el camí (i també, cal dir-ho, trencant els marges!), hi ha un torrent a peu del Mas que cal travessar. Els darrers 300 metres es fan eterns i es fàcil perdre el camí.

Una vegada arribem a les construccions, ens adonem que la imatge des del Mas d'en Pallic és idílica, doncs l'estructura del Mas Tarragona està molt malmesa. Cap sostre d'empeus i matolls per tot arréu!.

Al cap i a la fi hem arribat al Mas!. Estem satisfets de l'esforç (1 hora i mitja de pujada de dificultat mitjana). Prenem fotos, ens endrapem l'entrepà, i tornem cap a baix. Cants d'ocells, remor d'aigua, papallones acompanyant-nos, espàrrecs,..una delícia!!.

A l'arribar a Colera, tot prenent un café a la terrassa del restaurant La Gambina, ens trobem amb una badia totalment encalmada. La mar com una bassa d'oli i l'aigua neta com una patena.

No hi ha res com donar un tomb primaveral per sentir la natura, sentir la terra que estimem!!.

I per escoltar la primavera, res millor que deixar-se portar per aquesta fantàstica "Song of the Wind" de Carlos Santana (del seu prodigiós disc Caravanserai, 1972).

Per saber-ne más d'aquesta zona us recomano el llibre "Molinàs: els veinats oblidats del Cap de Creus" d'Arnald Plujà Canals (ISBN(10): 84-609-7908-3), qui s'ha recorregut totes aquestes contrades i ha realitzat una ingent tasca de recuperació de dades. En podéu veure un petit recull en el primer article del Dominical del Diari de Girona de 4 de desembre del 2005.