dimecres, 23 de gener de 2008

Dinàmica de Grups


Avui és una reflexió la que em porta a seguir-la en aquest post. Totes les situacions de la vida, absolutament totes, giren al voltant dels sentiments, al voltant de les relacions entre les persones. Ja pots agafar un llibre, una película, sortir de viatge, traballar, menjar, beure..viure en una paraula!..que li estem donant voltes sobre al que és essencial, les relacions entre les persones., i sobretot amb un mateix. El nostre estat d'ànim sempre es reflecteix - sobretot - quan estem amb altres persones. En aquest sentit, són moltes les vegades que ens veiem reflexats en els altres.

Formo part d'un grup de cates i gastronòmic (estintobasico), de la mateixa manera que formo part d'un contexte social, de grups d'amics, de companys de feina, de cates,..forma part de la vida de cadascú.

Tots els grups passen etapes, per situacions,..bé millor dit som les persones les que evolucionem constantment. Un dels motors, que no l'únic, del funcionament de les relacions éntre persones, és la empatia, les vibracions que ens produeixen, les afinitats,..la "química" que coloquialment diem.

En les relacions de feina, professionals, aquesta sensació d'afinitat, de simpatia,..també ajuda en les relacions professionals, però en aquests tipus de relacions hi ha un element diferenciador que és la organització del treball, les jerarquies, els procediments de la pròpia empresa, i la relació esdevé un intercanvi de prestació contractual. És a dir, no hi ha més remei que acceptar les condicions, o bé renegociar-les si una de les parts no està satisfeta amb la contraprestació.

En les relacions "voluntàries"..per dir-ho d'alguna manera (les de treball són diferents en certa manera..doncs certament de vegades la paritat no existeix) la "negociació" entre les parts..els amics, els companys de cates,..esdevé més sincera, més fluida. Si un amic ens "falla"..ens sap gréu, parlem amb ell,..i pot arribar - després d'un necessari dól - a deixar-se la relació. Evidentment que hi ha un intercanvi de "contraprestacions", la satisfacció que un rep amb l'esforç o interés que l'altre hi posa, i viceversa. Potser aquest fet entre amics o companys no és tant evident, però existeix de totes totes, i diria que de forma més sòlida, per la seva sinceritat al ser una activitat voluntària (als amics els escollim!).

De vegades, la formació de grups d'aficions, esdevé una confusió entre el que vol l'individu (en certa manera sempre hi ha aquest element, doncs tots ens moguem per egoïsmes, per reconeixements..volguem o no) i el que vol el grup o l'objectiu del grup. Evidentment que hi ha d'haver-hi un fil conductor, comú, entre el que essencialment desitjen els seus membres, malgrat que hi hagin diferències de criteri, d'objectius. Aquestes diferències mai han de ser insalvables, doncs llavors el grup - si es vol forçar la seva continuitat en contra del sentiment individual - trontolla, fa aigües. Si el grup es trova consolidat, el fet que un dels membres expressi la incompatibilitat individual amb el l'objectiu del grup no ha de provocar més que una reflexió com a grup, però mai una catarsi col.lectiva. Contràriament, si el grup ja estava "tocat", la fugida endavant d'un dels membres provocarà l'acceleració del desmantellament del grup.

Aquests dies, un dels membres del nostre grup ha decidit deixar-lo. No ens ha deixat als membres, deixa el grup. Les raons són sempre personals i no crec que siguin motiu de discussió, i sobretot no aquí. Tothom és lliure de tindre la seva opinió formada. Pot ser una causa individual-personal, o bé una causa de funcionament de grup, però les decicions les prenem sempre les persones.

Els grups, per definició, necessiten d'una forta dosi de flexibilitat - sobretot en dinàmiques de grups voluntaris (no professionals) - de voluntat de pertanyer al grup (que no obligació), i d'exercici actiu com a membre del grup. Evidentment que els objectius del grup (a no confondre amb els personals dels seus individuus) han de quedar definits i cal que siguin amotllables, que puguin ser canviants amb el temps, però sempre consensuats de certa manera. Mai cal confondre l'objectiu individual amb l'objectiu del grup, doncs mai seran idèntics. És important que els objectius siguin afins, semblants, i sobretot mai contraposats.

Ara és el moment de veure les columnes que suporten la realitat d'estintobasico, la seva solidesa. Crec que el grup ha anat molt més enllà que els seus membres. N'hi ha que hi contribueixen moltíssim, n'hi ha que menys..però la marca estintobasico és una realitat, amb molt de contingut i molt camí per recòrrer. Tots els seus membres, absolutament tots!, sumen. El camí fet, i sempre segons el meu parer, és important i molt sòlid. Gràcies a la plataforma estintobasico s'han creat unes sinèrgies, s'han creat uns reptes, unes realitats, individuals i col.lectives, s'han obert portes, i hem aprés i sentit coses que individualment mai haguéssim viscut. Crec més en la suma que en la resta, en el valor afegit d'un col.lectiu, que en l'esforç individual per separat.

No és qüestió de desitjar-te sort Joan, que també te la desitjo, sinò de seguir trobant-nos en les aficions, en les converses, en el coneixement, en la passió i en la reflexió. A tothom li arriba l'hora d'emprendre nous reptes, de seguir nous camins, de realitzar canvis. Portes temps amb una dedicació fantàstica a una de les teves passions, i amb un reconeixement considerable i merescut entre els que et segueixen, entre els que et seguim, i molt més que t'en vindrà, no ho dubto. Segurament anàves a velocitats diferents, demanàves al grup l'exigència que et demanes a tú mateix. Cadascú de nosaltres tenim la nostra velocitat de creuer, segur, i de vegades cal accelerar o baixar el peu de l'accelerador per tal de gestionar el camí i els altres vehicles que hi són presents. Cal tenir cura del nostre vehicle, el seu manteniment. I si de vegades no ens funciona el cotxe agafem l'autobús, o el metro, o anem a peu. Són senzillament formes diferents d'enfocar el dia a dia, segons cada contexte, segons les relacions amb les persones, amb un mateix. I cadascú té les seves!.

La foto és de la Mar Morta a Constanza, Rumania. L'aigua està totalment congelada, i d'aquesta manera, l'onada - ja formada - no pot arribar a la platja. Tot el document gràfic aquí.

3 comentaris:

J. Gómez Pallarès ha dit...

Hola, Joan,
acabo de llegir la teva reflexió i hi estic d'acord en el plantejament i en no poques de les coses que hi dius. Pensant en el que he fet i per què ho he fet aquesta darrer any llarg de pertanyença a ETB, se'm fa evident que un dels teus diagnòstics, és molt encertat: "Segurament anàves a velocitats diferents, demanàves al grup l'exigència que et demanes a tú mateix". Jo em demano molt a mi mateix, és cert, i tinc ganes que la gent amb la que vaig, sovint, vagi al ritme que a mi m'agrada. I és evident que l'he vessada, aquí, que no m'he sabut adaptar a les diferentes velocitats, necessitats, personalitats que integren el grup i que, en conseqüència, quan això se m'ha fet una darrera vegada evident, he decidit sortir-ne.
Perdré molt més jo que no pas el grup perquè com tu dius, ETB és una marca i té una dinàmica bona. Però prefereixo ser conseqüent amb el que penso jo, amic meu.
Gràcies per l'escrit i una abraçada.
Joan
PS. Per cert, Ovidi va morir a la ribera d'aquest mar interior, precisament a Constanza (Tomis a l'antiguitat). August el va desterra aquí per haver comés un error que nos abrem mai quin va ser. Espero que no sigui una premonició i no vagi a parar ara jo a les tenebres exteriors de l'imperi!!!
Una altra abraçada (i és broma, eh!!!)

Joan ha dit...

Hola Joan,
Gràcies per els teus comentaris. Potser m'he posat una mica reflexiu arrel de tot plegat. Em sap gréu el que ha passat, i m'ha ajudat a comprendre més el tema de les dinàmiques de grup. Un tema que no havia esmentat i que és fonamental és el del respecte, necessari en totes les situacions de la vida!. El respecte, com hem comentat en privat, s'havia perdut en alguna ocasió, i només per això ja em sembla un motiu essencial per abandonar un grup.
Segurament más d'un ens agradaria accelerar el nostre motor, anar a velocitats diferents!, però en el meu cas les circumstàncies professionals i personals m'ho impedeixen.
Una forta abraçada i ens seguim veient!
Joan
PS. Merci per linkar.me. La veritat és que l'any 2007 va ser complicat actualitzar el blog..és el que et deia abans de les circumstàcies personals.

J. Gómez Pallarès ha dit...

Tu ho has dit, Joan, en ocasions s'ha perdut una mica el respecte i el sentir divers de les persones, i això, tot i que amb els anys acabes tenint la pell una mica d'elefant, també "ajuda" a decidir segons què.
Crec que ara estàs en un bon moment personal i serà un plaer anar-te llegint!
Salut!
Joan